1. En qüestió de pocs dies ens hem vists obligats a transformar el nostre dia a dia, a adaptar-nos a les circumstàncies i romandre a ca nostra sine die. Aturam la mobilitat, però el curs acadèmic continua. Ens podeu explicar com viviu aquesta situació i com us heu adaptat a la nova quotidianitat?
És una situació inèdita que ens obliga a fer una adaptació ràpida. Mirar l'agenda i començar a suprimir-ne coses o a pensar en alternatives per a d’altres. Encara que et puguis comunicar per telèfon, notes la manca d'informació que et proporcionaven directament els companys i que t'aportava punts de vista diferents sobre les situacions i t'ajudava a orientar la feina. Has de mirar d'una altra manera ca teva per ubicar-hi funcions que abans no feies: quin és el millor racó per fer els enregistraments que has de penjar a internet, com il·lumines bé el lloc on has de fer-los o emetre les classes... Reps més peticions per fer tasques en línia, petits enregistraments per publicar a les xarxes socials, intervenir en fòrums... Som una persona que no té gaires problemes per passar temps a ca nostra, però enyor veure en persona la família i els amics.
2. La majoria de persones ens hem hagut d'adaptar a la nova realitat o hem hagut de pensar una altra manera de fer les coses. Els professors de la UIB, també, per poder continuar les classes, tutories, el contacte amb els alumnes... És complicat? Quins punts forts i punts febles hi veieu?
Tenia una certa experiència en educació a distància, ja que he impartit assignatures de la diplomatura d'Educació Social, que es fa totalment a distància, però, així i tot, un canvi tant sobtat m'ha obligat a remodelar moltes coses. Sempre m'ha agradat explorar noves possibilitats en el camp de la docència, però aquesta situació ha exigit canvis ràpids. No és el mateix una assignatura pensada des del principi per impartir-la a distància que trobar-te d'un dia per l’altre que no pots tenir els alumnes al davant físicament. Guanyes temps, perquè no has de desplaçar-te, però n'has de dedicar molt a contestar correus, estar al dia de les directrius que marca la Universitat, fer tutories virtuals, aprendre a emprar instruments nous de comunicació i docència, confeccionar recursos nous, fer enregistraments..., però bé, és una situació de la qual podem i hem de treure experiències i aprendre.
3. Com afecten l’aturada global i el confinament la capacitat de concentració i estudi? Quins consells donaríeu als estudiants perquè puguin gestionar-ho de la millor manera possible?
Puc afegir poques coses a les moltes recomanacions que es fan aquest dies: mantenir un horari, fer exercici, alimentar-se bé... Específicament, aconsell als alumnes —bé, també als professors, als meus companys— que no s’obsessionin ni s’estressin per la feina: si ho poden fer tot, magnífic, però, si no, han de recordar que hi ha coses més importants. Segur que d'aquesta manera ho poden aconseguir més fàcilment que si l'angoixa els paralitza.
4. La pràctica escolar ha evolucionat al llarg del temps en paral·lel a canvis econòmics, socials i polítics. Com a catedràtic de Teoria i Història de l’Educació, quines conseqüències tindrà aquesta crisi sanitària sobre el model educatiu actual?
Una cosa és les que hauria de tenir i una altra, les que tindrà. Aquesta crisi ens hauria de demostrar el que ja fa temps que diuen els educadors: són més importants les competències que els continguts. La preocupació no hauria de ser la manera com completam els programes escolars i patir per si ens queda qualque tema sense explicar, sinó la manera com podem aprofitar aquesta situació a la qual ens veiem obligats a emmotllar-nos per desenvolupar competències noves: disciplina, civisme, neteja, ordre, col·laboració en les tasques de la casa, desenvolupament de la imaginació per fer front als imprevists... En aquesta circumstància, els educadors hauríem d'orientar les famílies i mantenir, amb elles i els alumnes, una relació diferent de la tradicional. Tot això és molt difícil d'improvisar d’un dia per l'altre, però ens hauria de fer reflexionar. Un altre tema que ens hauria de fer pensar és l'abisme digital que existeix entre els qui disposen de recursos informàtics i els qui no, que s’ha fet molt evident ara. No és més que la punta de l'iceberg d'un abisme més important quant a l’accés als recursos educatius, i no solament escolars, sinó de tots els que hi ha a l'abast de la població, però que impliquen una motivació personal o social per accedir-hi. Ens ha de preocupar molt que l'escolarització massiva no sigui suficient per compensar les desigualtats.
5. Existeix algun referent històric comparable al que vivim ara mateix que ens ajudi a comprendre i analitzar críticament aquest impacte sobre les pràctiques educatives existents?
No ho sabem. No podem valorar l’impacte dels esdeveniments fins que no ha passat el temps. S'han patit crisis similars que provocaren el tancament de les escoles, però no eren èpoques d’escolarització massiva com l’actual. De tota manera, de cada vegada els historiadors de l'educació tenim més evidències que la pràctica escolar varia molt lentament i que és molt independent dels factors externs, fins i tot de les directrius polítiques, de les teories pedagògiques, i podem suposar que també d'una crisi sanitària com la que patim, si aviat recuperam la normalitat.
6. Com hauria d’actuar la UIB per ajustar progressivament el seu model educatiu a la realitat que vindrà?
La situació actual ha de contribuir a veure que els objectius de la formació en general i la universitària en particular han de centrar-se en l’aprenentatge de competències més que de coneixements; en la manera com es poden adquirir els coneixements més que no en els coneixements concrets. El professor s'ha de convertir en un orientador que condueixi l'alumne per l'actual oceà d'informació disponible; no pot ser un transmissor d'uns continguts específics que l'alumne ha de demostrar que sap als exàmens. Tenim prou recursos per fer aquesta tasca i aquesta situació que vivim ens pot ajudar a introduir canvis, encara que també pot servir per fer crònics determinats comportaments tradicionals. A més, la UIB hauria d’intensificar la seva oferta formativa a distància, un camp que ja té molta d’importància. No podrà competir amb institucions que seran molt potents en aquest terreny, però pot crear productes que podrien ser atractius i interessants culturalment i socialment, a més d’enriquir la seva oferta presencial. Tenim els recursos per fer-ho i persones amb capacitat i disponibilitat. Crec que, per exemple, hem abandonat i podríem recuperar canals tradicionals que encara poden tenir moltes possibilitats, com la ràdio o la televisió, que, a més, podrien ser ponts per superar l'abisme digital.
7. Pel que fa a les classes i la recerca, com les combinau? Feu feina en qualque projecte ara?
El tipus de recerca que desenvolupa el Grup d'Estudis d'Història de l'Educació de la UIB, que forma part de l'IRIE, pateix poc el confinament. De cada vegada existeixen més recursos digitalitzats que ens permeten d’accedir a les fonts històriques. El daltabaix actual ens ha trastocat un projecte que teníem d’enregistrament de testimonis de mestres per elaborar un arxiu de la memòria escolar, però el recuperarem quan s’acabi aquesta situació. El nostre tema de treball actual és el de la història de la pràctica escolar: una realitat que volem analitzar fent servir fonts noves, com les memòries dels mestres, els seus testimonis personals, la narració de les seves experiències a revistes escolars i professionals, les fotografies, els objectes... Tots aquests testimonis ens ajuden a comprendre que la pràctica escolar evoluciona d'acord amb directrius, circumstàncies i forces que són més internes que externes, i d'aquesta manera tenim no tan sols una visió nova de l'evolució de la pràctica, sinó també elements per orientar d'una manera més eficaç els processos de modernització educativa, o almenys per conèixer els estímuls que propicien les dinàmiques de canvi o les inèrcies i resistències a la innovació.
Publication date: Mon Apr 20 18:40:00 CEST 2020
