Entrevista a Alexandre Miquel, professor d'Antropologia

(Available only in default language)
1. Ja fa prop d'un mes que s'imposà l'aturada i el confinament, com heu viscut les primeres setmanes i com hi heu adaptat el treball de la Universitat?

Com per tothom, el sentit del temps i de l’espai han canviat de manera radical, i també, per tant, les relacions que s’hi estableixen. Treballam més que mai amb dues pressions: l’estranya vinculació amb els alumnes, ara completament virtualitzats en col·lectiu, i l’administrativa i burocràtica des de la institució. Amb la segona, tot i les millors intencions, s’acaba establint una verticalitat dura pròpia del teletreball: els qui treballam amb aquest sistema ho fem tots sols i sense poder tenir interacció horitzontal amb els companys i companyes i traslladant el temps i l’espai de treball i control al que abans era la nostra quotidianitat més íntima.

Pel que fa als alumnes, les aplicacions i els algoritmes tal vegada faciliten algunes tasques, però és evident que transformen i deformen la plasticitat i l’adaptabilitat de la presencialitat. La sensació —i no solament és una sensació— és que, amb el temps, es podria reduir de manera extrema l’autonomia i allò que tant caracteritzava la millor vessant de la Universitat: la llibertat de càtedra. Si s’imposa el llenguatge (el burocràtic i el de les aplicacions), s’imposa el contingut, la relació, el sentit i el significat a mitjà termini. Molts dels docents fa temps que usam eines telemàtiques com a complement, però la situació tendeix a fer canviar, i molt ràpidament, la relació entre vehicle i conductor. 

2. Per les xarxes socials circula la frase «no tornarem a la normalitat perquè la normalitat era el problema». Fins quin punt creieu que és responsable d’aquesta crisi sanitària la nostra concepció i manera de viure?

El nou marc, que és el del confinament, la por, la renúncia més o menys voluntària (l’acceptam, majoritàriament i al principi, però no podem no acceptar-la) a cedir drets essencials i gran part de la llibertat personal i, sobretot, de la col·lectiva. Potser és el que toca fer i el sistema més vell per superar les infeccions: aïllar, separar, desconnectar. Ara és per l’estat d’alerta i els decrets, però fa anys que «l’home neoliberal» funciona com a model i com pràctica en les societats.

Per una banda, la profunda despossessió de les bases de l’estat de benestar —en els pocs llocs on es va arribar a instaurar— per part de l’economia financiaritzada neoliberal: reducció d’inversions públiques, privatització de la vida, producció del que es ven i dona rèdits immediats, inexistència d’estocs de bens necessaris —inversions, habitatge, infermers i infermeres, metges, ensenyants, treballadors públics—, rebuig a la previsió i a la planificació. S’insisteix que la inversió imprescindible, democràtica i general és una despesa que impedeix obtenir beneficis a la minoria globalitzadora. Sanitat pública, ben dotada, amb professionals amb treballs ben ordenats (incloent-hi protecció i ambient idoni de treball) i organitzats, ben pagats, en nombre suficient per les necessitats socials és justament el que no tenim i el que en gran mesura explica els resultats més durs de la pandèmia. Per l’altra, la globalització irracional —si la racionalitat és el benestar social i no l’enriquiment sense responsabilitat— i el discurs i les noves relacions imperants i ja absorbides: fragmentació social, naturalització d’allò que és històric, polític, susceptible de ser canviat. La idea d’inevitabilitat és atribuïda a la natura que destruïm i ignoram. Però hem acabat acceptant que l’economia i allò que ara es diu governança —justament el que sí se pot canviar i en cap cas no és natural— és l’inevitable, el «de sempre».

Aquella normalitat era el problema, i tant. Però, quines condicions de possibilitat de canviar-la de cap a peus tenim ara? I quan les coses «millorin»? Qui les farà millorar? Els mateixos que ara juguen amb mercats pirates i negres amb les proteccions, les patents, els plans de reconstrucció? Un altre món no solament és possible, sinó que és necessari, però crec que, de moment, és molt poc probable.

3. Aquesta concepció i mode de vida ja produïa desigualtats abans de la crisi (pobresa, exclusió social o violència de gènere). Com es poden agreujar aquestes desigualtats i quines problemàtiques poden sorgir en la realitat que vindrà?

Ja es produeixen i creixen. La idea de la societat del risc de Beck s’ha materialitzat de manera brutal: el risc és general, no sabem d’on ve, qui n’és el responsable concret, en què consisteix. Però sí que ho podem saber: el virus mata també els rics, però en menor mesura i, sobretot, la crisi no afecta tothom de manera igual: ni pel que fa a l’arribada ni a les mesures de protecció ni al confinament i, sobretot, a la resistència i capacitat de recuperació. Tot s’agreuja perquè, no ja el risc, sinó la reproducció efectiva de la desigualtat i de la pobresa té la via oberta. I, sobretot, la gran paradoxa: es demana cedir llibertat per obtenir seguretat (des de l’11S de 2001, ja «sense complexes»), però en realitat es redueixen la llibertat, el control democràtic i la transparència i s’elimina la seguretat (al futur, a sobreviure, a alimentar-se, a tenir casa, a treballar en condicions mínimes) i s’imposa el securitarisme. El llenguatge és la primera víctima de les crisis i pensam lingüísticament: acabam reproduint el que pensam i pensam el que les condicions de la nostra vida tendeixen a determinar, filtrades pels discursos hegemònics i naturalitzats: les coses són així, ens hi hem d’adaptar i hem de confiar en el que ens diuen. No havia arribat encara la pandèmia i ja havíem acceptat que ser «treballadors pobres» (incomprensible incongruència no fa gaire) era millor que res… No és un bon començament per construir la «realitat que vindrà». Fa temps que hi és; ara només serà més difícil per a més gent i durant més temps…, si el món no capgira completament les prioritats i la raó social no esclafa definitivament la mal denominada raó econòmica.

4. Pel que fa la singular capacitat humana per canviar i adaptar-se, creieu que aquesta crisi pot ser una oportunitat per capgirar el nostre model de societat o per tornar amb certs canvis al model d’abans de la crisi, és a dir, a la normalitat de què parlàvem però lleugerament diferent? N’hi ha qui parlen de minvar la competitivitat i fomentar la cooperació. Què en pensau?

És el que ha mantingut la immensa majoria del món durant mil·lennis. Però ara el discurs és que la vella frase de Margaret Thatcher «no hi ha societat, només individus» és una veritat universal en comptes d’una proposta de domini social que cavalca sobre la humanitat des de fa poc més d’un segle i mig. De fet, el manteniment de la vida, fins i tot als països nord-occidentals, ha estat possible gràcies a la col·laboració i el treball en comú. És allò que, també erròniament naturalitzat, solem denominar reproducció, tasques domèstiques, tenir cura dels nins, dels vells, dels més febles, amor. Sí, justament aquell treball de producció dels éssers humans, no pagat i ideològicament mal o gens reconegut, que es naturalitza en les dones i que, amb una força necessària i creixent, el moviment feminista reivindica. La temptació de deriva autoritària que pot néixer —i ja existeix— en les propostes de solució globals de les crisis actuals també s’hi gira en contra. Les contradiccions inherents i el que no caldria repetir són de cada vegada més clars: que les societats aconsegueixin fer-les hegemòniques en un context que afebleix tant les posicions critiques és l’enigma.

5. Quina importància pot tenir la investigació social —concretament, l’antropologia— en la comprensió d’aquesta crisi, les seves causes i conseqüències? Creieu que aquesta situació pot ser un estímul per a la recerca en ciències socials?

Totes les ciències, totes les posicions crítiques en el sentit fort del terme, són essencials. Però, si són lliures, si la seva capacitat de qüestionar, entendre, explicar i posar els resultats davant les societats sense filtres es defensa aferrissadament. Malauradament, ni la inversió ni la potenciació de les investigacions bàsiques (aquelles que no estan vinculades a específics interessos empresarials dirigits només al benefici econòmic i no pas al social) i les aplicades a les necessitats socials efectives són prioritats. La universitat com a bé públic fa anys que es redueix. Des de la matemàtica teòrica fins a les ciències mèdiques; des de la filosofia pràctica fins a l’ensenyament i el treball social. L’antropologia és des de fa temps una eina que no sempre agrada al poder ni al discurs hegemònic neoliberal: no vol dir que no n’hi hagi també d’antropòlegs que el sostinguin... Però la base de l’antropologia és desagradable a qui no vol complexitat i juga al famós Ceteris paribus: «l’economia és cosa privada i perfecta que s’autoregula; el mercat és l’expressió màxima de la igualtat; la intromissió dels estats i de la política és el que causa les crisis». Una terrorífica mentida, banalització i trista línia principal del funcionament de la globalització: els problemes socials són externalitats; les desigualtats tenen els mandrosos i l’excés d’intervencionisme públic com a causes; no hi ha explotació.

L’antropologia, la bona, la crítica, aixeca aquestes catifes d’anys de simplisme i mira les realitats, des de fora, però també des de dins, incorporant discursos, contradiccions, conflictes; desfent, tant com sigui possible, les presentacions (mal)ordenades i justificadores del món tal com se’ns vol interioritzar. El més interessant d’aquesta pandèmia és que ha mostrat el rei en tota la seva nuesa. Sense anar més lluny, un dels temes més definitoris (sovint des de fora) de la tasca antropològica, la cultura, ha palesat que no és en absolut allò que els qui s’han apropiat des de fa anys del llenguatge l’usen per justificar guerres, invasions, colonitzacions, despossessions, explotacions, massacres, negacions de ciutadanies, polítiques de canoneres contra els immigrants, explotació dels més febles, desigualtats creixents. No, no és quelcom fix, predeterminat i alhora destí inapel·lable dels inferioritzats i dels inferioritzadors (masclistes, colonitzadors, explotadors, racistes, elitistes, sàtrapes de pelatge divers), sinó un fer-se continu, dialèctic, dinàmic, diferenciat i adaptatiu i —potencialment, si més no— capaç de trasbalsar les falses i profundes arrels amb què va ser construïda interessadament.

6. Actualment, com combinau la vostra tasca docent i d’investigació? En quin projecte treballau ara mateix?

La combinam amb dificultat, però alhora amb tot el treball en comú (amb l’alumnat al centre) que podem i amb tota la nostra il·lusió i professionalitat. Per exemple, a l’IAI treballam en un blog en el qual antropòlogues i antropòlegs d’aquí i d’allà construïm i compartim impressions, idees, imatges, canvis perceptius i categorials del que passa. Ara res no és aliè al coronavirus i a les seves derivades…, ni a causes i efectes constatables, és clar.

Jo, particularment, continuu treballant en tot el que tenia obert i hi he incorporat les acceleracions, el frens, les noves mesures del temps i d’espai. Només per dir alguns dels camps afectats i en els que feia anys que treballava:

Cavis en la cultura del treball. ERTO, desocupació d’un o altre nivell de gravetat en ¾ parts de la població activa de les Illes Balears, per exemple. Gent que no podrà tornar a obrir negocis, cooperatives de venda de productes del camp —mai abans no se n’havien vistes tantes ni tan actives a les Illes (¿?)—, conjuntament amb l’enfortiment de cadenes i l’esfondrament, possiblement ara més accelerat, de les velles botigues de barri. La demostració astoradora que qui pot mantenir la vida social i física, amb risc de la pròpia vida, no són els gran propietaris ni els empresaris de grans corporacions, sinó les treballadores i treballadors, sovint en una precarietat no menys escandalosa. La centralitat del treball llueix davant qui la relativitzava: per manca i per condicions dures també. Les afirmacions tan continuades i acceptades de la imprescindibilitat dels empresaris i de les mesures de reducció dels seus impostos i pagaments perquè «són els creadors del treball» es manifesten en tota la seva ideològica natura davant el fet que el treball, tot treball, és l’única font efectiva de valor social.

Paradoxa afegida: la nostra és una societat turística que ha reduït el contacte frenant en sec una activitat que ho generava gairebé tot a les Illes. El que ens «salva» de la part pitjor del virus —de moment— és la mort o l’agonia del que ens feia viure (com, qui i fins quan és l’altra qüestió paradoxal vinculada): l’aturada general mostra realment què suposa socialment dedicar tota una comunitat a una producció de serveis d’exportació (el turisme) que és consumida en el propi país (pel turista) i que es fa «competitiva» sobre la base de l’increment exponencial de la taxa d’explotació de la força de treball (vegeu el darrer informe del CES).

Migracions, refugiats i estrangerització. Anys d’estudi sobre la gent sistemàticament estrangeritzada i sotmesa a legislacions i pràctiques de cada vegada més restrictives —i més darrerament a Europa— tenen ara la trista oportunitat de mostrar la dura realitat d’algunes de les seves demostracions, quasi sempre ignorades o reduïdes per les administracions i rebutjades per interessos d’explotadors i de partits postfeixistes, però també de molts d’altres de presentats com a democràtics: ara no hi ha immigrants per recollir fruita; el tancament ideològic de les fronteres i negador del dret internacional a refugiats de guerra, climàtics, migrants econòmics, dones que fugen de l’explotació i el tràfic de persones, mentre el virus planejava sobre les «concertines» i circulava en direcció contrària; el tracte discriminatori als CIE que els converteix en perillosos —per a ells i per als denigradors— focus de contaminació. El racisme acusador dels primers dies (les botigues de xinesos) que es va anant transformant, sense reconeixements d’injustícia i de culpa, en nous racismes interiors a la UE, entre regions, ciutats, barris, edats (els nins contagiadors, els avis contagiats), oficis (els aplaudiments generals als sanitaris i el rebuig ja no tan anecdòtic per part de veïns massa espantats per entendre que només la solidaritat entre iguals venç les crisis).

El mon urbà. De les ciutats on moviments socials creixents lluitaven contra la corrupció (Iraq, Líban, Xile), les lleis restrictives i les reformes laborals (França, Marroc) o, fins fa pocs mesos, les marees blanques, blaves, verdes (arreu, a Galícia) o contra l’especulació i la turistificació de l'habitatge i de l’espai públic (Palma), als carrers deserts, el silenci (n’hi ha que enyoren els tròleis a tota hora) i la impossibilitat, si més no temporal, de reconquerir-los. Els balcons com a noves fronteres que no aturen ja els de fora, sinó els de dins.

O, per no ser massa exhaustiu, els profunds canvis en el llenguatge i les percepcions.

Quatre exemples molt senzills i comprensibles, però en bona mesura estructurals de la nostra quotidianitat més inconscient i, per tant, imprescindibles.

Els sincategoremes.Són aquells termes que no tenen un significat per si mateixos, però que són imprescindibles per crear una situació, per activar una relació i per reconèixer-se mútuament. Fa dos mesos, si hom demanava pel carrer «Va bé?», l’altre contestava «Bé, sí», i ja estava reactivada la relació de veïnatge, el «parell adjacent», que deia en Cicourell. Ara, el sincategorema s’ha desfet i s’ha convertit en un inici de rebuig, de por, de precaució, de preocupació, de sospita: «Què?, va bé?» — «Idò no gaire, tinc una micona de febre». Una altra, una relació molt diferent; el sintacategorema s’ha desconstruït i s’ha convertit en llenguatge denotatiu, directament referencial.

Vinculat a aquest, la proxèmia, l’estudi de les distàncies i els espais socials. De la proximitat, quasi del fregament en espais públics (els mediterranis som una cultura del contacte..., un altre tòpic de la pobra i malmenada «cultura») a l’habilitat creixent de la frenada als genolls o el hip-hop (del maluc) en la finta evitadora i la blancor del rostre sorprès pel perill immediat i imminent.

El debat sobre la eutanàsia (el dret més individual i alhora social possible: el dret a la pròpia bona mort) es veu alterat per formes obligades de quelcom mot proper a l’eugenèsia (la selecció de qui viu i qui no en funció de les possibilitats davant recursos escassíssims). La mort moderna allunyada, amagada, i ara present i amenaçant amb la falç passejada diàriament pel coll de qualsevol.

Justament en un màster de gerontologia en què col·labor, l’altre dia vaig haver d’explicar que el que diria sobre la construcció social de la vellesa (i que havia preparat a principi de març) era història, potser prehistòria, perquè ara i aquí la vellesa ja és una altra cosa i es construeix i s’entén d’una manera molt diferent.

El llenguatge postmodern sense historicitat i sense causalitat, el poder, la percepció i la construcció de l’altre són, per tant, vehicles de debat i investigació que ara sovintegen: el pensament màgic, els discursos performatius (el nom crea la realitat i no viceversa), l’identitari sentit comú (en la crítica versió gramsciana), les «veritats a la carta», els canvis absoluts i velocíssims de concepció i percepcions que entren i surten en funció de les intensitats de por, aïllament, expectatives. Les ciències socials, amb mètode, amb sistemàtica, amb profunditat tenen un paper central per entendre i explicar i, sobretot, per evitar que siguin només les volubles batalles de relats les que ho facin de manera autoreferencial..., i sense reflexivitat. 

Publication date: Tue May 05 12:58:00 CEST 2020